Construirem per obrir horitzons

Ens hem pogut sortir?
Condols!
Tot passa.

Haurien estat, però s’ha amagat la pau sota llençols de sang d’innocents.

Avui hi ha nens i nenes que ploren i no troben en els nostres ulls el recolzament que haurien hagut d’haver estat capaços de donar-los.

Ells i elles viuen un camí obert, trepitjant pedres que cremen.
Peus nus i mans buides.

Haguessin estat amics, si la pau no fos trencada, si els homes, sobre tot ells, haguessin baixat la mà en lloc d’aixecar-la per reduir la força que temen no controlar.

Ens colpim dels mals i sense raons d’un món que ens envolta.

Patim pel dolor incommensurable dels dèbils.

Som una força perduda.
Ens queden paraules que retreuen als altres les injustícies consentides.

Som els vençuts per la força bruta.

Ens aixequem, encara que ens aturen.

Fem veus i retrets. Escridassant-los pel que van fer, i conreem el fruit de llavors que ells creien havien caigut a terra infecunda.

Uns amb els altres, ens donem suport. Vetllem perquè demà sigui possible l’esperança de viure en un món millor.
Encara que ens treguin els ulls i tanquin la boca, a la força, sempre hi haurà algú que agafi el testimoni i escampi la paraula.
També hi haurà somnis que transmetran les nostres esperances pel demà.

Tindrem veu en temps proper.
Hi haurà empremtes que assenyalaran el camí als que vindran.

Jo sóc poca cosa.
Tu tampoc pots fer més.
Però nosaltres som tot.
Tu i jo farem pinya, i la resta vindrà a refermar-la, donant suport en un futur on, encara que hi hagi qui vulgui dominar i treure profit de l’esser humà, hi haurà veus contundents per aturar-lo.

Pot ser creguis que demà seran més forts, i no hi haurà possibilitat de lluita, però cada temps té la balança del bé i del dolent.

Nosaltres construirem per obrir horitzons d’esperança.