Hem travessat un desert de somnis espiats pel seny ocult sota els matalassos, i encara arribem a la nit de lluna plena creient que potser podrem seguir l’estel guia que marcarà un futur encoratjador per demà.
Serem ombres esquitxades d’espurnes.
Tindrem raons a cridar.
Ens ofegaran amb la nostra sang.
Ens aturaran amb tancs de guerra i gasos que ofeguen.
Direm prou!
Prou!
Ja no ens retirarem d’un pas guanyat.
Morirem, però altres vindran.
Pot ser arribarem a ser grans i dependents, però la flama d’aquest moment il•luminarà els passos d’altre gent.
Pot ser.
Hi ha murs de plors i esperança que poden rodar com una bola de neu per la pendent d’una muntanya nevada.
Llavors, quan tu arribis a veure el vaig pensar avui, pot ser tinguis quelcom a compartir, i creuràs que tu i jo podem fer camí, encara que jo sigui lluny d’aquí.
Aquestes empremtes poden romandre pel teu futur, quan per a tu sigui present.
Haurem fer-li al temps la jugada?
Mai no ho sabré, però com les paraules del poeta mort em van obrir el ulls, amics, pot ser les nostres veus en aquests murs obrin els vostres.
Visc somnis amarats de calma.
No hay comentarios:
Publicar un comentario