Miro enrere

Hi ha vegades que la foscor esmicola la meva ànima.
Estic desperta en el temps que hauria de ser dormint al meu bressol dels somnis.
Penso a mi mateixa i em sento fora.
Crec que pot ser hauria de recorre el pas enrere que fa poc s’ha ficat al meu cap.
Torno a mirar aquells dies que enyoro.
El desig va ser fruit del temps perdut per sempre.
Vaig créixer com un arbre amb branques tortes i enredades.
Moria i renaixia.
Havia de tornar a inventar-me.
Estava esgotada.
Volia tancar la closca i quedar-me en un raconet veient el paisatge al llarg del temps que em mancava fins que tot acabes. Però encara havia de tenir patiments que m’oferirien vols i viatges.
No ho podia viure. M’ho havia d’amagar. Ningú podia esbrinar els brots que naixien dins meu.
No ho tinc present, però he fet un llarg viatge de retrets i mancances.
Encara no s’acaba el meu viatge.
Tinc por.
La propera vegada m’agafarà amb més recança.
Tot no va ser dolent.
Vaig viure la renaixença que m’omplia el pit.
Hi eren vigílies d’un temps fosc i fred que em venia al darrera.