Anys han passat./Años han pasado.

Cerco imaginant els camins tortuosos de ma vida, escoltant-me.

Atenta, miro els reflexes a l'espill del temps perdut, i anyoro les remors de l'aire quan tu eres i ho respiravem plegades.

L'espìral que em fa tornar no es penedeix dels límits d'un cos pertorbat pel desgast i desencant.

Anys han passat.

____

Busco imaginando los caminos tortuosos de mi vida, escuchándome.

Atenta, miro los reflejos en el espejo del tiempo perdido, y extraño los rumores del aire cuando tu eres y lo respirábamos juntas.

La espiral que me hace volver no se arrepiente de los límites de un cuerpo perturbado por el desgaste y desencanto.

Años han pasado.

Havia de fer temple al meu cor

He trenat camins a l’aire amb ramals de fum acolorits.
He quedat quieta i parada observant l’herba creixent.
He sentit batre les ales del somni dels infants perduts.
He mirat les aigües fosques dels seus malsons.
He volgut alçar l’espasa per defensar els desvalguts.

Però...
Tot això ha estat un fet immòbil del meu desig al món.

Només em calia fer els canvis al meu rebost.

Havia de fer temple al meu cor.

La mare originaria havia de ser on jo sóc.
L’havia de cercar a dins meu.
L’havia d’escoltar.
L’havia de sentir.

Hi és on jo.
Sóc ella.
Som ella.

Absències

Ulls
em miren
darrera les finestres
que no em deixen obrir
mons
quan la meva ànima
plora absències
d'aire.

Sóc poeta

És clar que sóc poeta.
Ho sóc des que vaig començar a escriure.
Ho sóc a ma vida.
Ho sóc!

Què penses?

Pot ser no t’ho creuries, però les meves paraules brollen quan penso amb cor i ànima.

A vegades tremolo a la meva pell
i ploro per dins.

A vegades.

Però si hi agafo llapis i em deixo anar pels camins de la lira, sento que s’obre el meu pit.

Paraules fermes fan testimoni de la meva tendresa.

Sento. Em sento part.

Sóc qui viu ara.

Demà, quan jo no hi sigui, pot ser algunes d’aquestes paraules reviuran a la retina d’ algú que pugui recordar que he estat.

Miro enrere

Hi ha vegades que la foscor esmicola la meva ànima.
Estic desperta en el temps que hauria de ser dormint al meu bressol dels somnis.
Penso a mi mateixa i em sento fora.
Crec que pot ser hauria de recorre el pas enrere que fa poc s’ha ficat al meu cap.
Torno a mirar aquells dies que enyoro.
El desig va ser fruit del temps perdut per sempre.
Vaig créixer com un arbre amb branques tortes i enredades.
Moria i renaixia.
Havia de tornar a inventar-me.
Estava esgotada.
Volia tancar la closca i quedar-me en un raconet veient el paisatge al llarg del temps que em mancava fins que tot acabes. Però encara havia de tenir patiments que m’oferirien vols i viatges.
No ho podia viure. M’ho havia d’amagar. Ningú podia esbrinar els brots que naixien dins meu.
No ho tinc present, però he fet un llarg viatge de retrets i mancances.
Encara no s’acaba el meu viatge.
Tinc por.
La propera vegada m’agafarà amb més recança.
Tot no va ser dolent.
Vaig viure la renaixença que m’omplia el pit.
Hi eren vigílies d’un temps fosc i fred que em venia al darrera.

Visc somnis amarats de calma

Hem travessat un desert de somnis espiats pel seny ocult sota els matalassos, i encara arribem a la nit de lluna plena creient que potser podrem seguir l’estel guia que marcarà un futur encoratjador per demà.

Serem ombres esquitxades d’espurnes.
Tindrem raons a cridar.

Ens ofegaran amb la nostra sang.
Ens aturaran amb tancs de guerra i gasos que ofeguen.

Direm prou!
Prou!

Ja no ens retirarem d’un pas guanyat.
Morirem, però altres vindran.

Pot ser arribarem a ser grans i dependents, però la flama d’aquest moment il•luminarà els passos d’altre gent.

Pot ser.

Hi ha murs de plors i esperança que poden rodar com una bola de neu per la pendent d’una muntanya nevada.

Llavors, quan tu arribis a veure el vaig pensar avui, pot ser tinguis quelcom a compartir, i creuràs que tu i jo podem fer camí, encara que jo sigui lluny d’aquí.

Aquestes empremtes poden romandre pel teu futur, quan per a tu sigui present.

Haurem fer-li al temps la jugada?

Mai no ho sabré, però com les paraules del poeta mort em van obrir el ulls, amics, pot ser les nostres veus en aquests murs obrin els vostres.

Visc somnis amarats de calma.

Construirem per obrir horitzons

Ens hem pogut sortir?
Condols!
Tot passa.

Haurien estat, però s’ha amagat la pau sota llençols de sang d’innocents.

Avui hi ha nens i nenes que ploren i no troben en els nostres ulls el recolzament que haurien hagut d’haver estat capaços de donar-los.

Ells i elles viuen un camí obert, trepitjant pedres que cremen.
Peus nus i mans buides.

Haguessin estat amics, si la pau no fos trencada, si els homes, sobre tot ells, haguessin baixat la mà en lloc d’aixecar-la per reduir la força que temen no controlar.

Ens colpim dels mals i sense raons d’un món que ens envolta.

Patim pel dolor incommensurable dels dèbils.

Som una força perduda.
Ens queden paraules que retreuen als altres les injustícies consentides.

Som els vençuts per la força bruta.

Ens aixequem, encara que ens aturen.

Fem veus i retrets. Escridassant-los pel que van fer, i conreem el fruit de llavors que ells creien havien caigut a terra infecunda.

Uns amb els altres, ens donem suport. Vetllem perquè demà sigui possible l’esperança de viure en un món millor.
Encara que ens treguin els ulls i tanquin la boca, a la força, sempre hi haurà algú que agafi el testimoni i escampi la paraula.
També hi haurà somnis que transmetran les nostres esperances pel demà.

Tindrem veu en temps proper.
Hi haurà empremtes que assenyalaran el camí als que vindran.

Jo sóc poca cosa.
Tu tampoc pots fer més.
Però nosaltres som tot.
Tu i jo farem pinya, i la resta vindrà a refermar-la, donant suport en un futur on, encara que hi hagi qui vulgui dominar i treure profit de l’esser humà, hi haurà veus contundents per aturar-lo.

Pot ser creguis que demà seran més forts, i no hi haurà possibilitat de lluita, però cada temps té la balança del bé i del dolent.

Nosaltres construirem per obrir horitzons d’esperança.

Puc arribar a veure

Puc arribar a veure núvols sota terra.
Treure escales caigudes i trepitjar aigües fermes.
Terres que volen com si fossin ocells.
Arbres arrelats a l’aire.
Camins solcats d’esperança.
Patiments i plors.
Cossos amarrats.
Ànimes espantades.

Puedo llegar a ver nubes bajo tierra.
Quitar escalas caídas y pisar aguas firmes.
Tierras que vuelan como si fueran pájaros.
Árboles arraigados al aire.
Caminos surcados de esperanza.
Sufrimientos y llantos.
Cuerpos amarrados.
Almas espantadas.